Esportivament parlant, sempre he sentit els mateixos colors: el blau i el roig, els del Barça. Uns colors que no han tingut només un sentit esportiu, sinó que han anat més enllà d’aquest àmbit i, per motius diversos (històrics, educatius, culturals), han esdevingut per a mi, com per molts altres, un referent de país, de poble i de cultura. És per això, a partir de la meva experiència i vivència personal, que he entès i fet meu el qualificatiu de “més que un club” que caracteritza el sentiment culer i que, a altres, els resulta difícil d’entendre.
Faig aquest preàmbul perquè entenc que ha de ser des d’aquesta premissa o condició que es pugui entendre i/o acceptar el que a continuació exposaré.
Soc soci del Barça des de fa més que 40 anys, actualment tinc el número 24 137 de carnet, i n’he vist de tots els colors en el que respecta a jugadors, partits, directives, etc. He estat compromissari del Barça i sempre que hi ha hagut eleccions he votat per un candidat o altre.
Ara, després de Montal, Núñez, Gaspar, Reina, Rosell, Laporta i Bertomeu, tots ells tant diferents en el tarannà i la gestió, en tant que culer tinc un sentiment de vergonya aliena per la manera com l’actual Junta està gestionant un patrimoni i un club que ens avergonyeix a molts que hem fet del barcelonisme alguna cosa més que “ser seguidors d’un club de futbol”.
A ningú se li escapa que les institucions juguen un paper important a l’hora de representar i ser la imatge d’un país i que els seus i en els seus dirigents es visualitza aquesta imatge. El Barça és una institució a Catalunya i de Catalunya, la imatge que projecta, a hores d’ara, per mitjà de l’actuació dels seus dirigents, en res dignifica la identitat de Catalunya i, molt menys la imatge i el “savoir faire” del club.
Honestament crec que, si de veres uns i altres ens creiem això de “més que un club”, l’actual Junta Directiva ha de dimitir i marxar cap a casa, tot esperant futures accions judicials o penals per la gestió que han portat a terme
Mai he estat d’acord amb la màxima, atribuïda a Maquiavel, d’“el fi justifica els mitjans”, ni he entès allò de “per guanyar tot s’hi val”. Quan l’èxit o el resultat són valors preponderants, parlar i creure’s això de “més que un club” no té sentit. Les formes, les maneres, importen i molt, sobretot si, en tant que representants d’una institució, entenem que el nostre comportament projecta i defineix una manera de ser i d’actuar que voldríem modèlica i referent.
Tot això no passa en el ser i fer de la Junta Directiva que presideix Jan Laporta. El seu presidencialisme, el seu comportament i la gestió aconsellen, pel bé de l’entitat i del que representa, la seva dimissió.
Per desgràcia, cada vegada més, estem imbuïts per un populisme i una mediocritat que fa possible l’arribada d’incompetents a llocs rellevants en les diverses activitats socials (esportives, polítiques, eclesials, culturals…), la manca de criteri i d’esperit crític ho afavoreix.
En aquest comú despropòsit, també hi juguen un paper important els mitjans d’informació, lligats, de vegades, a compromisos mercantils que distorsionen, quan no anul·len, la seva funció i el seu sentit: informar sobre la veritat.
Esportivament parlant, i acabo com he començat, no sé si guanyarem molts o cap títol, però sí que puc dir que aquestes no són maneres ni de gestionar ni de representar una entitat com és el Barça. Afortunadament, sé discernir i diferenciar el que són els dirigents i el que és la institució, i per això mateix, pel bé de la institució, pel bé del Barça, demano la dimissió de Jan Laporta. Visca el Barça!
